Norfolk

Deixo la ment en guaret, callo perquè els camps reposin sota la claror del sol, i respirin abrigats d’estrelles. Per fer així que s’assequin les idees que només porten mal temps. I quan el vent finalment s’endugui el rastre de les rodes d’aquells tractors que van segar tot el blat abans d’hora, ja no quedaran espigues daurades, ni trèvols de quatre fulles, tot estarà en suspensió. Fins que després de la sequera, quan ja no recordi la pluja suau dels aspersors damunt la pell, quan les paraules ja no tinguin arrels en la memòria de tots dos, serà llavors quan neixi el primer bri d’herba verda altre cop. I tot tornarà a començar, en rotació quinquennal.

Mans

Ella seia cada vespre a la cadira de vim de la cuina i tenia sempre un xiuxiueig estrany entre els llavis. Mai em vaig atrevir a preguntar-li de què parlava en aquells moments en que creia que cap orella podia escoltar-la. Les seves mans feien mitja de memòria, hi tenien traça, tot i que eren petites i aspres. Tremolaven. Estaven tan malmeses com l’escorça d’un roure que ja ha viscut prou temps, i quan les posava damunt les meves sentia com si les meves venes fossin els nervis d’una fulla que encara necessita molts anys per tornar-se caduca i caure de l’arbre.

Papallones al mes de juny

Els veia volar amb aquelles ales de cartolina, clavades damunt la pell fosca i pensava que el sol del sud els havia daurat les galtes durant tots aquells anys, fins a fer-les d’un color marró intens. Eren tan petits ells que el vent que entrava per la finestra de darrera la sala els enlairava dos o tres centímetres de terra, i els tornava a deixar clavats als rajols freds. I jo era allà al mig, com un testimoni de tota aquella màgia, i em sentia tan blanca com uns ulls enlluernats per tota la claror que desprenien els seus somriures, dents lluents que parlaven de la terra i del temps, i era com si allà dins la bola del món només fóssim nosaltres.

Arrós bullit

Quan caigui el sol la nit d’avui serà d’ahir. Ja no recordaré si el vent ens movia les parpelles, o si la lluna era damunt del primer o el segon cirerer. Les estrelles s’hauran recol·locat en aquella cartolina blava, i la llum d'aquella farola potser no cremarà tan fort. Passarà aquesta, i la resta de nits que queden, depressa, sense fer soroll. I ho oblidaré tot, a poc a poc.

and yes,

Cada set dies

La gola és una comporta, com una presa per tota l’aigua que tinc a dins. I només la deixa passar a comptagotes per les aixetes dels ulls, que regalimen de manera intermitent un plor suau i contingut, tan callat que fa por. Mentre els conductes que tinc dins les cames, els dits de les mans, el ventre i el clatell cruixen quan creix la marea de dolor.

De malas a primeras

Quiero que los oídos me estallen de miedo, que se cierren por todo el ruido de lo que puedo y no puedo ser. Vivo dentro como si mi piel fuera una jaula sin luz, ni agua. Tardes a oscuras entre mesas de lona verde y periódicos viejos. Ha sido el exilio interno, el callar más crudo, el querer y no ser capaz de hacer.
Nada.
Absolutamente nada.