És el mirall d’aquella ombra fosca el que planeja damunt nostre, sempre a l’hora fosca. Col•lisionen les partícules de pell morta amb el vent del nord-oest, i la calç d’una de les ungles somia que t’esbossa amb el més mínim frec, amb el més atzarós contacte, per tornar al no res. Som i no som cendra perduda en una sala de fum i fusta corcada.
És curiós però encara guardo aquell cendrer de mirades...
- Un cafè curt de llet, siusplau.
Sí, em continuaré mossegant les ungles, no fos cas que imaginessin que de cop i volta has tornat. No fos cas que imaginessin que el vent torna a bufar d’esquenes al mar...
