Deixo la ment en guaret,
callo perquè els camps reposin sota la claror del sol, i respirin abrigats d’estrelles.
Per fer així que s’assequin les idees que només porten mal temps. I quan el
vent finalment s’endugui el rastre de les rodes d’aquells tractors que van
segar tot el blat abans d’hora, ja no quedaran espigues daurades, ni trèvols de
quatre fulles, tot estarà en suspensió. Fins que després de la sequera, quan ja
no recordi la pluja suau dels aspersors damunt la pell, quan les paraules ja no
tinguin arrels en la memòria de tots dos, serà llavors quan neixi el primer bri
d’herba verda altre cop. I tot tornarà a començar, en rotació quinquennal.
dimarts, 1 de maig del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)