Hivern

De fons sirenes. 

El peu dret naufraga en un mar d’aigua poc clara i tu encara parles en interlineat del vent i el color dels arbres. Són errants tots els mots que guardo a les gales. I no t’escolto (massa), però el timbre de la teva veu pasuada es confon amb el soroll de pluja i ferralla. El rellotge amenaça mentre camines com un metrònom en vaga, és per això que jo penso com un contrabaix de fusta corcada. Davant nostre un pas sense zebra d’un carrer sense nom d’un dia snense cara, és la drecera cap a la pèrdua de la parla. Obro els llums, vull dir, els ulls... i la ciutat s’ha convertit en un taulell d’escacs: peons, alfils, torres i peatges. I jo només vull tornar a casa.

Mata’m. Sí, fes-ho ara. Deixa que travessi en àmbar, i que la teva mà segueixi inmobil dins la butxaca, mentre és l’atzar qui canta.

alea iacta est

Despunta el día en la ventana de mi inconsciente y pienso en todas las botellas sin mensaje que caben en esta habitación, en cuántos mensajes de tinta se desvanecieron al lavarme las manos antes de comer. Despunta el día y la punta de un pie helado sonríe bajo las rojas sábanas que cubren ahora los océanos de mi mente.
Marcan las 6:15 las pupilas de todos los conscientes, fuera una golondrina se llevó tu nombre y dejó solo el trazo de algunos mapas de carreteras. Pero las cartas están sobre la mesa: dos de corazones y tres de picas.

. . . sorra

El meu cap és una illa deserta, un oasis de cofres i tresors enterrats, de càntics vora el mar, d’ampolles de vidre que han naufragat.
Les venes són el mapa, el traç per arribar al inici de tot plegat.
I altra cop el meu cap és ple de petjades de pirates desorientats, de sirenes que han après a caminar, de Robinsons Crusoe que mai van poder tornar.


Es meu cap,
és meu,
i es teu, és teu.

la vida es sueño, y los sueños, sueños son

És el mirall d’aquella ombra fosca el que planeja damunt nostre, sempre a l’hora fosca. Col•lisionen les partícules de pell morta amb el vent del nord-oest, i la calç d’una de les ungles somia que t’esbossa amb el més mínim frec, amb el més atzarós contacte, per tornar al no res. Som i no som cendra perduda en una sala de fum i fusta corcada. 

És curiós però encara guardo aquell cendrer de mirades...

- Un cafè curt de llet, siusplau.

Sí, em continuaré mossegant les ungles, no fos cas que imaginessin que de cop i volta has tornat. No fos cas que imaginessin que el vent torna a bufar d’esquenes al mar...

Principi (i punt)

Amanece,
y no es mucho, y no es poco.
El silencio es la respuesta al comienzo,
al espacio, al tiempo muerto.

Amanece,
y amanezco.