Milan 430

Ets esbós, ets algun dels meridians d’aquells mapes que apuntaven sempre al nord. Traç polit. L’asfalt de les carreteres que donaven voltes cap al cim. I abans tot era nou, ara tot és neu. Ets tan buit que m’omples d’espai, i a vegades encara em rego amb els ulls els genolls, com si fóssin la cosa més fràgil del món.

L'home del temps

Ja s’intuïa a la punta dels bigotis de tots els felins, i mentrestant la zona començava a omplir-se d’una molsa tèrbola i invisible que abrigava els cossos, vius i inerts, dels presents. El cel s’aguantava l’alè mentre regalimaven per la persiana rius de d’aranyes sense casa. Va ser llavors quan, en un punt incert del paisatge, un rostre va obrir un ull i a dins s’hi vessà la primera gota, com en una tassa de cafè mig tèbia, i al aclucar-se el sol la terra va eixamplar la boca i va fer el més gran glop.

B.

He perdut el tacte, el gust, l’oïda i la mirada. Les formigues que abans transitaven per la meva tràquea avui s’amaguen a les cantonades, als racons de ciutat que encara no surten als mapes.
I penso que de poc serveix la mirada, l’oïda, el gust i el tacte en un laberint d'avingudes, clavegueres i façanes.
Empasso saliva i sonàmbula somio que potser serà l’olfacte qui em porti a casa.

No vull que siguis poeta, ni poema, ni res que s’assembli al que per mi abans era paraula.

la única

La única veu que em calma és la que encara no parla. I arribo a casa. Digereixo la nit, quan encara no és acabada, i l’àcid del pàncrees em corrou la llengua, que llença avions de paper amb sobrepès de paraules, amb mentides maquetades, amb tinta de dol, d’aquarel•la desgastada.
M’embruto els punys en la baralla. M’embruto les entranyes.