La única veu que em calma és la que encara no parla. I arribo a casa. Digereixo la nit, quan encara no és acabada, i l’àcid del pàncrees em corrou la llengua, que llença avions de paper amb sobrepès de paraules, amb mentides maquetades, amb tinta de dol, d’aquarel•la desgastada.
M’embruto els punys en la baralla. M’embruto les entranyes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada