dilluns, 9 d’agost del 2010

L'home del temps

Ja s’intuïa a la punta dels bigotis de tots els felins, i mentrestant la zona començava a omplir-se d’una molsa tèrbola i invisible que abrigava els cossos, vius i inerts, dels presents. El cel s’aguantava l’alè mentre regalimaven per la persiana rius de d’aranyes sense casa. Va ser llavors quan, en un punt incert del paisatge, un rostre va obrir un ull i a dins s’hi vessà la primera gota, com en una tassa de cafè mig tèbia, i al aclucar-se el sol la terra va eixamplar la boca i va fer el més gran glop.

3 comentaris:

  1. Hola Alba, he entrat al teu facebook i m'he adonat que tenies un blog. És força curiós realment. Potser m'és curiós perquè ho acabo d'entendre. M'ho hauràs d'explicar!

    Roger Coromina,

    P.D. Però m'ha agradat.

    ResponElimina
  2. Realment la frase deia " no ho acabo d'entendre" perdò per comentar dos vegades innecessàriament! :(

    ResponElimina
  3. Roger,
    sí, tinc un bloc on s'hi acumula molta pols. Però de tant en tant també hi escric alguna cosa.
    És millor que no provis d'entendre-ho, creu-me, a vegades ni jo sé si té sentit. Però si vols algun dia provaré d'explicar-t'ho.

    ResponElimina